Aquells anys d’infantesa quan passava el ruc amb el carro del gel pel meu carrer, i els infants ens apropàvem per veure’l d’a prop. En el carro duia varies barres de gel cobertes amb roba de sac moll. Aquest home subministrava el gel de les neveres de fusta per mantenir i conservar els modestos aliments que hi havia aleshores.

Les veïnes baixaven dels pisos per comprar trossos per pessetes. El nens esperàvem que s’acabés el subministrament, i li demanàvem a l’home del gel petits trossos esmicolats que li quedaven al trencar-lo. A l’estiu tota la canalla en gaudia com un gelat.

Aquella colla d’infants ens trobàvem a diari per jugar al carrer després de sortir de l’escola. Al barri tots els carrers eren de terra i estaven sense asfaltar, al costat hi havien els camps del marquès de Can Ros, on la vegetació era salvatge i natural, pròpia dels terrenys de conreu que feia anys s’havien abandonat.

Sovint ens endinsàvem fent exploracions d’aquells terrenys abandonats, per descobrir la vida feréstec que s’hi feia, on hi havia un rierol i una bassa, què era on pescàvem els capgrossos i les granotes. Les ortigues i els esbarzers ens esgarrapaven les cames, ja que la majoria de nosaltres portava pantalons curts. Aquells terrenys on jugàvem van ser tapiats, i tot seguit es va començar a construir el Canòdrom, aquet fet va ser la transformació d’un barrí als límits de Barcelona pel que això suposaria.

Aquesta monumental construcció és el “Canòdrom”, aquest espai singular va ser premi FAD l’any 1963, i es va dedicar exclusivament a les curses de llebrers. L’activitat aportava moltes visites de gent d’altres barris cap a la avinguda Meridiana. Aquest flux de gent nova que venia, va influenciar, durant molts anys la vida dels veïns

del barri. Les bordades dels gossos, donaven un peculiar ressò als carrers i la cantarella competitiva es repetia cada dia en els altaveus de la instal·lació lúdica - esportiva.

La gent del barri es va acostumar lentament a la presència del Canòdrom. Els nens del barri no podien entrar-hi sols, i molts de nosaltres ens les enginyàvem per demanar als afeccionats que venien a les carreres per què ens col·lessin com si fossin familiars seus. D’aquesta manera podíem veure com corrien aquells gossos, i aprofitar per recollir les butlletes de les apostes no guanyadores, que ens servien per jugar amb altres nens del barri com si fossin cromos.

Degut això molts dels nens i nenes que hi havia al barri del Congrés, se’n van anar a jugar a la pista construïda a l’espai interior de les vivendes del carrers Ignasi de Ros, Pardo, Riera d’Horta, i Vélia, on s’havia fundat el Club Vivendes del Congrés que s’hi feien activitats esportives com el basquet, handbol, hoquei i patinatge artístic.